dilluns, 17 de desembre del 2012

De un cigarro, un hombre y una canción.

Exactamente eran las cuatro de la madrugada. En casa la calma, un silencio mortífero. La insonoridad tan muda y sutil hace vibrar los párpados. Busco insaciablemente, mientras las sienes me palpitan, por la incertidumbre de necesitar algo sin saber qué; algo que pueda ejercer sobre mi una fuerza sobrenatural que reanime uno de mis lados oscuros que mostrándose taciturno se obliga a ganarme.


Salgo al jardín y torpemente lío un cigarrillo. Aunque vista coraza me siento desnuda, el momento se muestra acogedor. Sola en la inmensidad de la noche, dentro de este agujero, que para otros locos es inexistente. Para mi inhumano porque lo considero foráneo. Una cama que levita, yo con un sombrero de capitán de la marina, mordiendo una rodaja de sandía, la poesía completa de "Auster"descansa palpitante en la sombra; la sombra intermitente del cuerpo liviano al verano.
Vivo enamorada de esa proyección , eso es foráneo. Sucumbes a la pugna de la misma proyección; de la belleza versus bellezas. La manzana está "demodé".

El cigarro empieza su paso hasta su eterna consumición ; exhalo el ligero humo y cuando me cubre  y se vuelve manta empujo mi cuerpo a dibujar siluetas en él. Solo así direccionando mis sentidos al borde del abismo, donde empieza y acaba la evaporación, lo veo.

Guitarra reluciente sin nombre. Un hombre, que yo reconozco. Sombrero. Chaleco. Colores cálidos. 

"You my brown eyed girl", se sigue fumando, se esboza una sonrísa y un asentimiento : oh si! Van! y se baila para él, contoneo de caderas y mi movimiento personal con una pizca de "twist" "Going down  the old main" se sigue fumando, él ríe por mi peculiaridad. "Playin´a new game"
"My brown eyed girl, you my brown eyed girl".



dilluns, 3 de desembre del 2012

Un jardí com els de Oscar Wilde


Avui iaia, sempre comence per avui. I esborre tretze anys; com si un dia com avui de 1999 la part més pueril, la més tendra i brillant no me la hagueren repatriat per a no tornar-me-la més. Quan ho negava amb el cap i em digueren a altes hores de la matinada el que era previsible: Carmen, desperta.

No parava de dir, de repetir-me amb un fil de veu molt agut: no. I continuava negant amb el cap; així he continuat negant fins anys enrere.

Açò em va tocar a una edat en la que els amics només són companys de classe i els familiars prenen els teus problemes com a tonteries passatgeres; jo tenia la meua iaia i no em sabia més, i no em faltava més.

Vaig aprendre que quan perds a una persona, no la perds de colp la perds a trossets. Amb el temps desapareix de la seua roba i delantals i aquests un dia qualsevol desapareixen sense més. Les olors ja no embriaguen i els objectes ahí queden sense saber que fer després de la rutina vital.

-Hi ha tres coses que no he fet mai i no em penedisc- em deia de voltes-

-Quines són?

-Anar  en bicicleta, menjar xiclet i portar pantalons vaquers.



La meua iaia Lolita, va fer més que tot això, va viure per i per als altres, no perquè l´època li exigira que les dones foren educades només per aguantar el inaguantable, sinó perquè la seua vocació era donar-se als demés. Ja veus...n´hi ha gent que naix amb el camí molt marcat. Malgrat les seues malalties i estar tota la vida patint i estar a disposició dels demés ella era una ROCA INCANDESCENT.

Així que els rius que ens van mullar era sols un riu, que era el teu i de ningú més; tenies més dret a governar-lo que els peixos més bells i daurats que saltaven fent cabrioles per agafar el nostre pa. Sempre torne allí per a bé o per a mal. Mulle els meus peus i els faig mullar a la gent, tot té una versió més actual comparada amb la imatge silvestre que naix i mor sola. 


A diferència d´altres tu em vas deixar jugar al teu jardí des de sempre i jo intente tenir cura d´ell constantment. I per això mateix estic plena de goig al dir: Si, jo sóc de Lolita Gramuntell.


dijous, 29 de novembre del 2012

GEORGE





                                                         Avui once anys sense "Harrison".
                                          Gràcies a tu sé que mai és tard perquè vinga el sol.




dilluns, 26 de novembre del 2012

Madrid en aquesta estació

                                             -No he sido impío. He deseado la luz de tus ángeles,la rocé y al final la malogré. Fue culpablemente, aunque sin propósito. El resto de mi tiempo lo empeñé así: antes, en esperarla; después, en pagarlo.
                  

                  Salvo Tomás de Aquino, que se permitió la chulería de demostrarle repetidas veces y por caminos diferentes, nadie tiene una idea sólida de quién o cómo es Dios. Particularmente, y es una apuesta como cualquier otra, yo siempre he sospechado que es partidario de la simetría y enemigo de lo incompleto. Por eso confío, con prudencia, en que cuando le muestre mi mercancía condescenderá a pagar por ella una recompensa razonable.

A quien esté en situación de ejercer alguna influencia, ruego que interceda a favor de esta humilde gratificación: que la próxima vez que yo conozca a Rosana tengamos los dos quince años, yo no sea un bolchevique(si ella es Gran Duquesa no importa mucho) y alguien mantenga al cabrón de Fredi y el resto de la basura fuera del cuento.






La flaqueza del Bolchevique

Madrid-Getafe-Dublín

27 de marzo-11 de julio de 1995

dimecres, 21 de novembre del 2012

T´estic dient adéu






Estimada Lo:

Què és de tu? Has tornat a casa després del gran viatge? Al fred i lleig "Ramsdale"; però la llar a la fí.

Ara que "Humbert" està a la presó i pateix una trombosi coronària i està ferit de cor per sempre, Lo, torna a casa, oblidau tot; deixa-lo morir, morir tranquil.

Torna a casa si saps per endavant que no estimes a un home com "Dick" i com jo saps que "Clare Quilty" no t´estimarà, que mai ho ha fet. Sabem que cap nit vindrà a buscar-te. Ell ja és mort i a tu encara et batega la sang a les venes i et sobra...

Hem cremat tantes carreteres tots junts que en l´actualitat no queda asfalt que arrossegar. No cregues en l´estiu continental d´hotel en hotel, en una vida rosa de plaer de somni Europeu, jo et dic que és efímer. El plaer bonica, sobrevalorat està.

No sé si et recordes de les senyals? Eren batuts de maduixa i xocolata que deixarem en un bar aparcat. Senyals de candidesa...ignorants! ¿Saps cóm són ara eixos batuts? Ara els impregna un olor a floridura verda, oblidats al sol i mullats en tronades seques. 

Açò no és una cançó per a cambrers i camioners; oblida el passatge muntanyer amb serps de cascavell i roba que quedava bé amb llavis i ungles color vermell.

Tot, escolta, tot té una magnitud llarga que sap a putada,has de saber cicatritzar sense ferir. És clar, com tothom, però recorda : una putada.

Madura dolça, atura la provocació. Descalça els teus peus dels nostres calcetins blancs calats; desfés les teues trenes al vent i pinta la teua mirada amb un color compasiu i suau, vist la teua boca d´altres fruites menys àcides, és tot.

T´estic dient adéu, tu et rius, però no, és un adéu permanent Lo. Allibera´t d´un món de ninfules malferides. Allibera´t si pots també de "Nabokov".

Gràcies per aquests anys.

No espere noticies teues.


Carme





dimecres, 14 de novembre del 2012

Avui 14N

                                                                                                           
Somos dos 
Somos dos 
Ocho horas antes sonará. 
Tinte de la lámpara, el guardia golpeó 
Esta noche volverá a vernos. 
Uno va delante, uno va delante 
Y los otros siguen detras 
Luego, el silencio, y luego he aquí 
La misma canción que vuelve 
El golpea dos 
él golpea tres 
él golpea mil veintitres 
Tú estás mal, tú 
Yo estoy mal, yo 
¿Quién de nosotros está peor? 
Es el porvenir quien lo dirá 
Somos dos 
Somos tres 
Somos mil veintitrés 
Con el tiempo, con la lluvia 
Con la sangre que la seca 
Y el dolor que vive en nosotros 
que nos traspasa y que nos cierra. 
Nuestro dolor nos guiará

ÀNIM COMPANYS I COMPANYES!

dijous, 8 de novembre del 2012

Beautiful killer, Beautiful eyes

Amb el permís dels meus ulls preferits, que per a tu són i seràn verds i per a mi inmortals blaus.









Avui fas anys, no sé quans, però és el menys m´importa. Celebrar avui que els teus ulls il.luminen mirades i nous projectes amb sabor de "nouvelle vague"; " New York Herald Tribune" cridant al voltant del Sena, 500 colps i més si el que vuic és vore l´oceà.


Mires a qui vols vore,ferides les seues autoestimes quedaven "Alain Delon".

-Perquè m´asfixien, no sóc per a elles -deies-

Clucadeta d´ulls i agarrada de mans en el comiat. Estiu preciós fa ara sis anys.

Piscina nostra, sense la "Bardot" i "Birkin"; 

-et pareixes un poc a ella...

- ja veus... i qui serà eixa tal Birkin... (pensava jo)


I no et cregues... tampoc sabia massa bé qui era "Monsieur Delon"; ara ja conec la magnitud de la ocasió; les mirades d´odi de les riques dones, els somriures dels vells cambrers.


- ¿Cómo se llagma la pegita?- vas dir amb un pèssim castellà amb residus del teu francès.

-Amelie


(somriure irònic)


Em vaig comprar una gavardina per fer-te un bon tribut, "Alain Delon", pensant ser una "beautiful killer" de les teues; sabent que una semana d´un estiu adolescent, ho vaig ser.




Felicitats i per molts anys.


diumenge, 4 de novembre del 2012

EL LE DIJO OJALÁ FUERA MÁS JOVEN





Él le dijo: Ojalá fuera más joven...
Ella le dijo: Creceré de noche como el olor
del jazmín en verano.

Y añadió. Y mientras tú dormirás y
rejuvenecerás, todo el que duerme es joven. Yo
pasaré la noche en blanco, para que me salgan
ojeras. Dos hilos de auténtico cansancio bastan
para que parezca mayor. Me exprimiré limón
en el vientre para disimular el olor de leche
y el olor a algodón.

Me frotaré los pechos con sal y jengibre y
se hincharán más.

Él le dijo: Mi corazón no tiene sitio
para jardines, oh niña...Crece despacio, con calma
Pero ella dijo: El amor no acepta consejos ¡Tómame
y hazme mayor! Tómame y rejuvenece.
Él dijo: Cuando mañana seas mayor, dirás
Ojalá fuera joven


Ella dijo: Mi deseo es como una fruta
que no puede esperar...¡ A mi cuerpo le falta tiempo para un mañana!





Darwish


diumenge, 28 d’octubre del 2012

Tots els mecanismes




Aquesta és la esència. Esència no discutible. Quants sou els que doneu significat a aquesta ciutat! Aquesta ciutat amb mi. Podeu eliminar la figura esbelta en segon pla perquè continuarà tenint esència.
Que mire enfadada una càmera de fotos perquè la estància té molta importància, sé que és l´última vegada, l´última foto.

A París el café té millor sabor, és més, dura tota la tarda freda al paladar, es nota una mica cremat. El sabor evolucionat però persistent; encara que et donen com auxiliar un gotet d´aigua és café bohemi, per aguantar sense menjar ni dormir mentre et dediques plenament a altres menesters ja siguen artístics o carnals.

I son els mecanismes que no dominem els que fan que aquesta ciutat evolucione amb tu, com una amant. Ès ella. No hi ha dubte. L´olor. L´olor del fred. Els somriures imbècils que ens pintes a la cara. Un vull i no puc. Tan prop i tan lluny, però no estic preparada.

Qui em conega bé i puc contar-vos amb el dits d´una mà; m´identificarà  més enllà que en aquestes paraules i imatges banals:

oh la là! París, l´amour, café au lait, boina, baguette, Je t´aime, Champs Elysees, Torre Eiffel.


És tindre una visió prou superficial si quan digueu eixes paraules penseu amb mi. Paris, és més que tot aixó. No ha d´estar idealitzada. És l´amant que va i ve i la reencontres en un café de tardor anys y anys seguits.

Jo no pertanyo a paraules delicioses per a decorar rètols. Si no als llocs on vaig ser feliç

Sempre sempre tinc a la ment una frase d´una cançó d´Ana Belén: Que al lugar donde has sido feliz no debieras tratar de volver.

Paris inclòs.


                            Però estic sotmesa als mecanismes que mai dominaré.





diumenge, 21 d’octubre del 2012

Celebració


 Celebre una amistad sólida. Celebre tot el que après de milers de persones que amb el nostre pas vaig conèixer; les paraules dels escriptors amb somriure irònic que van dedicar per mi llibres de revolucionaris russos abans de matar a la menuda Olga.

Abans d´assassinar la tendresa. D´acabar amb el pare, l´amic, el company, el germà, el mestre. Desprès de reviure el que ara tinc. Encara em veuen així uns ulls daltònics. I eixes mirades les guarde en una de les extensions de la meua ànima. 

Gracies sinceres per la lluita d´aquesta carrera d´anys. Per exprimir amb constància totes les nostres possibilitats.

Les carreteres cremades reviuen l´asfalt i les aigües passades tornen a la seua llar acotada. La ruta del 66 es fa continuament per amants furtius i encara n´hi han piruletes, batuts i coca-cola amb palleta de ratlles vermelles que uns quans "Humberts" regalen. Desesperacions i primeres vegades. I Paris sense Disney. I Madrid amb Sabina. I Roma amb Benigni. I Liverpool amb els Beatles.




Ara sé que estime bé, perquè vaig ser.




Deixe ací un video que vos agradarà a tots. És una cançò que fa ganes de ballar i cridar; per un moment amb aquesta cançò no importa si el monyo està desfet o estàs suat, simplement vius i et creus per 10 minuts inmortal.

Motiu per ser feliç!






dimecres, 17 d’octubre del 2012

dissabte, 29 de setembre del 2012

El artista


"He hecho más de cien películas-quizá 150-y la inmensa mayoría son auténticas mierdas, puramente alimenticias, que hice porque me gustaban mucho los caballos y es un vicio caro. Esta es una obra acabada, podrá gustar más o menos, pero es una obra. Y Aida Folch es extraordinaria, muy buena persona. Teníamos que hacer una escena erótica, mucho más de lo que finalmente sale en la pantalla. Yo llego a la cama. Se ve mi mano que le acaricia el muslo, luego la cadera y la espalda. Cuando el plano vuelve a mí, ella me coge la cara y me mira como si fuera el hombre más guapo del mundo. Entonces se ven mis lágrimas cayendo. Eran lágrimas mías, no del personaje. Me emocioné de verdad"

Jean Rochefort


dilluns, 24 de setembre del 2012

El "Leonard Cohen" personal.

Avui és dia d´acomiadament; sabent-ho ja, ho vaig fer fa uns quans mesos. I ho varem fer amb moltes rises i amb una paella de diumenge per mig. El "Leonard Cohen" personal, em deia per a mi, en secret. T´ho deiem, però res. Un cantant famós, Paco.


Ara, no es passejarà el teu temple per Moncada mentre compres el pa. Però no passa res, perquè revius en cançons i pensaments. Entre horta i animals. Animals felins de mirades intrigants. Entre néts especials i fills... i què fills!



Ara en res el primer adéu, perquè vindràn els encontres fins el final de l´amor que tu has dónat a tots i tot. No és efímer. És permanent. Inmortal Guanter.


Bon viatge, senyor!


Carme.

dissabte, 15 de setembre del 2012

The last poem




Tanto he soñado contigo que pierdes tu realidad. 
¿Habrá tiempo para alcanzar ese cuerpo vivo 
y besar sobre esa boca 
el nacimiento de la voz que quiero? 
Tanto he soñado contigo, 
que mis brazos habituados a cruzarse 
sobre mi pecho, abrazan tu sombra, 
y tal vez ya no sepan adaptarse 
al contorno de tu cuerpo.


Tanto he soñado contigo, 
que seguramente ya no podré despertar. 
Duermo de pie, 
con mi pobre cuerpo ofrecido 
a todas las apariencias 
de la vida y del amor,  y tú, eres el único 
que cuenta ahora para mí. 
Más difícil me resultará tocar tu frente 
y tus labios, que los primeros labios 
y la primera frente que encuentre. 
Y frente a la existencia real 
de aquello que me obsesiona 
desde hace días y años 
seguramente me transformaré en sombra. 


Tanto he soñado contigo,

tanto he hablado y caminado, que me tendí al lado 
de tu sombra y de tu fantasma, 
y por lo tanto,
ya no me queda sino ser fantasma 
entre los fantasmas y cien veces más sombra 

que la sombra que siempre pasea alegremente

por el cuadrante solar de tu vida.



Robert Desnos

dissabte, 8 de setembre del 2012

Saltador Professional


Tu, saltador que saltes salts!
Tu, grimpador professional!

Tu, amic per sempre ambulant
que et defineixes pels teus salts!
Que fàcil tot! Que bé que estàs!

En els teus ulls il·luminats
ja s’intueix la immensitat
de tot un món al teu abast.

dimecres, 22 d’agost del 2012

Tots hem sigut "El Graduado"

Passat l´estiu amb la mirada clavada en un infinit lleig, mullat de sol escabrós i molt persistent. És sense dubte un moment "Hopper", però sense l´acompanyament d´una dona solitaria i nostalgica, obervant però no mirant, totalment absorta pels seus pensaments. Jo vull estar fora, no dintre meua. Aquesta vegada no, aquest estiu no.

Em passaria el mateix en un bar, en una gasolinera o en un prat obert al res. "Hopper´s" bar,"Hopper´s" gasolinera, "Hopper´s" prat. Però no hi ha protagonista.

Solitaria, però sense protagonisme. Els personatges de "Hopper" són mentiders; es saben molt molt observats i estudiats. La soletat pictòrica= fem. No és real. Les titelles de "Hopper" saben el que es fan. Si, com tots el personatges desde les Menines de Velázquez fins el pot de sopa de tomaca  de "Warhol". Però "Hopper" és dolent amb ells i nosaltres. La soletat és real, però ell mai ens ha demostrat que la soletat és en tota la seua amplitud, bona. Els tortura vivint-los, i a nosaltres pensant-los.

Qualsevol escena solitaria: Què "Hopperiana"! Quina Americanisitat més impotent. Què fill de puta el Nabokov!

I ens tornen a transportar: Motel abandonat, piscina molt turquesa: "The Graduate" i suïcidis en "North Caroline" i recaus que encara que "Thelma & Louis" et fagen veure que són una forta pinya estàn en solitud i l´unic que fa l´abisme és fer més evident una solitud existent, perquè ara és fisica.


Tots hem sigut el "Graduado", tots a soles o mal acompanyats. I tan de bó.




"Jesus loves you more than you will know"


dijous, 16 d’agost del 2012

Indomable vs el "congelao"



."Pixar" li torna a fer "jaque mate" a monsieur "Disney". Si i si! Ahir una nena amb els cabells revolucionaris va callar boques carques.

 Mérida, com així es diu aquesta nova princessa (nova en el sentit més estricte de la paraula) prefereix correr per terres salvatges en vegada de quedar-se en la seua cambra pentinant-se, o plorant mentre es pregunta : quan vindrà el meu príncep? Aquest personatge (Disney) ens va inculcar : sense un home fort i valent que et cuide no ets res. Mai ha transmès valors que ens ensenye a tractar-nos com a iguals.
Espere que mai alces el cap d´eixe taüt gèlid; gèlid al igual que ho va ser el teu cor tota la teua vida.
Perque ni els cabells més rojos d´una dona valenta podrien encendre-lo.


Crida Brave!: JO NO SÓC UNA DE LES TEUES XIQUES "CONGELAO"!!!

Una xica valenta com aquelles que no veus, com aquelles que valen la pena i se´n van, com Laura.


diumenge, 12 d’agost del 2012

Oh! Yes my girl...

La mejor edad es la primera,
cuando la juventud y la sangre están más calientes;
pero consumidas la peor,
y peores tiempos siempre suceden a los anteriores.




Un cosell per aquesta vesprada de diumenge i per altres mil que vindran?
No sigau babaus..."Coged las rosas mientras podáis".


divendres, 10 d’agost del 2012

¡Oh, Capitán! ¡Mi Capitán! ¡Oh mi yo! ¡Oh vida!



¡Oh, capitán!, ¡mi capitán!, levántate y escucha las campanas,
levántate, por ti se ha izado la bandera, por ti vibra el clarín,
para ti ramilletes y guirnaldas con cintas,
para ti multitudes en las playas,
por ti clama la muchedumbre, a ti se vuelven los rostros ansiosos.




La pregunta, ¡oh, mi yo!, la pregunta triste que
vuelve - ¿qué de bueno hay en medio de estas
cosas, oh, mi yo, oh, vida?

 Respuesta

Que estás aquí - que existen la vida y la identidad,
Que prosigue el poderoso drama, y que puedes
contribuir con un verso.



¡OH, CAPITÁN! ¡MI CAPITÁN!

diumenge, 5 d’agost del 2012

Tura

Se puede elegir la tura, la invención, es decir el tornillo o el auto del juguete. Así es como París nos destruye despacio, deliciosamente, triturándonos entre flores viejas y manteles de papel con manchas de vino, con su fuego sin color que corre al anochecer saliendo de los portales carcomidos. Nos arde un fuego inventado una incandescente tura, un artilugio de la raza, una ciudad que es el gran Tornillo, la horrible aguja con su ojo nocturno por donde corre el hilo del Sena, máquina de torturas como puntillas, agonía en una jaula atestada de golondrinas enfurecidas. Ardemos en nuestra obra, fabuloso honor mortal alto desafío del fénix. Nadie nos curará del fuego sordo, el  fuego sin color que corre al anochecer por la rue de la Huchette. Incurables, perfectamente incurables, elegimos por tura el Gran Tornillo, nos inclinamos sobre él, entramos en él, volvemos a inventarlo cada día, a cada mancha de vino en el mantel, a cada beso del moho en las madrugadas de la Cour de Rohan, inventamos nuestro incendio, ardemos de dentro afuera, quizá eso sea la elección, quizá las  palabras envuelvan esto como la servilleta el pan y dentro esté la fragancia, la harina espojándose, el sí sin el no, o el no sin el sí, el día sin Manes, sin Ormuz o Arimán, de una vez por todas y en paz y basta.

Andábamos sin buscarnos pero sabiendo que andábamos para encontrarnos.


Cortázar

dijous, 2 d’agost del 2012

Laura


I si l'atzar et porta lluny,
que els déus et guardin el camí,
que t'acompanyin els ocells,
que t'acaronin els estels;
i en un racó d'aquesta veu,
mentre la pugui fer sentir,
hi haurà amagat sempre el teu so, Laura.

(Lluis Llach)


Bon viatge, Laura.

dimarts, 31 de juliol del 2012






I hear Jerusalem bells are ringing
Roman Cavalry choirs are singing
Be my mirror my sword and shield
My missionaries in a foreign field
For some reason I can't explain
I know Saint Peter will call my name
Never an honest word
But that was when I ruled the world


dilluns, 23 de juliol del 2012

Carmen.


The boys, the girls, they all like Carmen 
She gives them butterflies, but too coconize 
She laughs like god, her mind's like a diamond