dilluns, 17 de desembre del 2012

De un cigarro, un hombre y una canción.

Exactamente eran las cuatro de la madrugada. En casa la calma, un silencio mortífero. La insonoridad tan muda y sutil hace vibrar los párpados. Busco insaciablemente, mientras las sienes me palpitan, por la incertidumbre de necesitar algo sin saber qué; algo que pueda ejercer sobre mi una fuerza sobrenatural que reanime uno de mis lados oscuros que mostrándose taciturno se obliga a ganarme.


Salgo al jardín y torpemente lío un cigarrillo. Aunque vista coraza me siento desnuda, el momento se muestra acogedor. Sola en la inmensidad de la noche, dentro de este agujero, que para otros locos es inexistente. Para mi inhumano porque lo considero foráneo. Una cama que levita, yo con un sombrero de capitán de la marina, mordiendo una rodaja de sandía, la poesía completa de "Auster"descansa palpitante en la sombra; la sombra intermitente del cuerpo liviano al verano.
Vivo enamorada de esa proyección , eso es foráneo. Sucumbes a la pugna de la misma proyección; de la belleza versus bellezas. La manzana está "demodé".

El cigarro empieza su paso hasta su eterna consumición ; exhalo el ligero humo y cuando me cubre  y se vuelve manta empujo mi cuerpo a dibujar siluetas en él. Solo así direccionando mis sentidos al borde del abismo, donde empieza y acaba la evaporación, lo veo.

Guitarra reluciente sin nombre. Un hombre, que yo reconozco. Sombrero. Chaleco. Colores cálidos. 

"You my brown eyed girl", se sigue fumando, se esboza una sonrísa y un asentimiento : oh si! Van! y se baila para él, contoneo de caderas y mi movimiento personal con una pizca de "twist" "Going down  the old main" se sigue fumando, él ríe por mi peculiaridad. "Playin´a new game"
"My brown eyed girl, you my brown eyed girl".



dilluns, 3 de desembre del 2012

Un jardí com els de Oscar Wilde


Avui iaia, sempre comence per avui. I esborre tretze anys; com si un dia com avui de 1999 la part més pueril, la més tendra i brillant no me la hagueren repatriat per a no tornar-me-la més. Quan ho negava amb el cap i em digueren a altes hores de la matinada el que era previsible: Carmen, desperta.

No parava de dir, de repetir-me amb un fil de veu molt agut: no. I continuava negant amb el cap; així he continuat negant fins anys enrere.

Açò em va tocar a una edat en la que els amics només són companys de classe i els familiars prenen els teus problemes com a tonteries passatgeres; jo tenia la meua iaia i no em sabia més, i no em faltava més.

Vaig aprendre que quan perds a una persona, no la perds de colp la perds a trossets. Amb el temps desapareix de la seua roba i delantals i aquests un dia qualsevol desapareixen sense més. Les olors ja no embriaguen i els objectes ahí queden sense saber que fer després de la rutina vital.

-Hi ha tres coses que no he fet mai i no em penedisc- em deia de voltes-

-Quines són?

-Anar  en bicicleta, menjar xiclet i portar pantalons vaquers.



La meua iaia Lolita, va fer més que tot això, va viure per i per als altres, no perquè l´època li exigira que les dones foren educades només per aguantar el inaguantable, sinó perquè la seua vocació era donar-se als demés. Ja veus...n´hi ha gent que naix amb el camí molt marcat. Malgrat les seues malalties i estar tota la vida patint i estar a disposició dels demés ella era una ROCA INCANDESCENT.

Així que els rius que ens van mullar era sols un riu, que era el teu i de ningú més; tenies més dret a governar-lo que els peixos més bells i daurats que saltaven fent cabrioles per agafar el nostre pa. Sempre torne allí per a bé o per a mal. Mulle els meus peus i els faig mullar a la gent, tot té una versió més actual comparada amb la imatge silvestre que naix i mor sola. 


A diferència d´altres tu em vas deixar jugar al teu jardí des de sempre i jo intente tenir cura d´ell constantment. I per això mateix estic plena de goig al dir: Si, jo sóc de Lolita Gramuntell.