dimecres, 27 de febrer de 2013

Avui 4, Avui més, Avui cine, Avui més més i més


                           Bon dia, avui dia 27 de febrer amb tu sempre bon dia. Volen acords al meu cap, dic volen perquè no ho trie, no demane que vinguen, però ells venen igualment. Jo també sóc animal de records nostàlgic i jove animal. Són acords Cubans, nostàlgics, àcids i mullats. Silvio Rodríguez. Sonaven a la primavera del 2009, a les nits; abarcavem un somier molt menut, res era etern i a la vegada tot era inmortal. La conciència desperta en un "click" d´un "radiocassette" vell. Acords conduïu a Carme a la universitat i una vegada allí negar-li l´entrada a  les classes només per a escriure i plasmar el que està passant siga plaer. Acords protegiu a Carme del vent d´abril i maig (el que em fa por i no té pietat de mi).
Decideix-te i si pot ser (que puga ser) quedat amb mi. Com un privilegi o una tortura. Que la soga del nostre gos siga la nostra pròpia, de curt o llarga, que alimenta i no mata. Llibera-la de contractes, de compromís artificial i la gaudiràs de cor. Estima-la i a "fuego lento".

                                                                                             Carme Tendillo

dissabte, 23 de febrer de 2013

2 DIAS EN NEW YORK









                                                                                                                     
"Julie Delpy" no em decepciones em deia tot el dia d´ahir, que arrosegue a tres persones més per vore´t i el cinema està molt car. "2 dias en New York" està al Babel, la continuació de "2 dias en Paris" (res decepcionant). Sala 3, una de les sales més menudes i més acollidores. Som quatre gats i prompte serem menys. 

-Mi pie!por favor mi pie, me está pisando el pie!- Una espectadora a altre espectador mentre ens disposem a elegir els nostres seients.

La sala es riu, a Andrea i a mi ens dura prou. Un bon esdeveniment per començar a veure la pel.lícula elegida.

I ahí tornes a estar tu: "Céline", "Marion", "Julie", però sempre tu, amb sis anys més damunt. I aquesta vegada continues amb la fotografia i vens la teua ànima al millor postor. Sense la teua mare real i ficticia i amb el teu pare real i fictici. "Famille Delpy".

Una dona se´n va de la sala; em pregunte :¿ què esperava vore a la pantalla? tots els espectadors sabiem el que esperavem de la protagonista, del seu guió i dels seus conflictes: com "Marion" entra en conflicte amb ella mateix: per què ja no està en l´antic home? per què ara es dedica a l´art? com continua la relació amb el seu pare insupurtable i "mujeriego"? què relació guarda amb els seus ex?

Hi ha subtileses d´obres de "Woody Allen"; moments i canvis de càmera i escenes franceses molt significatives al més pur estil de: "La cena de los idiotas". 

Bó, "Marion" és lliberal, neuròtica, difícil, bipolar i :

-"Tengo 38 años y estoy gorda, ¡soy un auténtico coñazo!"

-"Pero eres francesa."

20 euros molt bé invertits. Ara a esperar "Before midnight" .

dimarts, 19 de febrer de 2013

José Sacristán i els Goya





                                           Feliç perque ja te´l mereixies. Encara que "Madrid 1987" haja passat inadvertida i sigues premiat per altra pel.lícula. Porte des d´abril la teua veu com un "soundtrack" profundíssim. Per tant, si els acadèmics volen donar-te´l, genial! si no, no hi ha perquè tallar-se les venes. Però eh! ja és teu per fí... i a per més si cap i a seguir batallant.




dimecres, 13 de febrer de 2013

A la vora del precipici

             



                                      Porta´m lluny bessona meua. Lluny d´aquest poble quadriculat, dels seus carrers quadriculats que per ser carrers no veiem els jardins. Lluny d´aquestes ments opressives que no em deixen sentir el pols a les meues venes, elles es creuen cansades de bategar; ments que em fan creure ser una persona normalitzada i comú. La necessitat d´obtindre una "Thelma" o una "Louise" i cremar un cotxe vell que ens porte fins Barcelona, Cadaqués, França (encara que sé que no confies en mi per creuar els Pirineus).
Divulgació d´olors i menjars. Vore altres "skylines" més taronjosos, que són els nostres, els que pertanyen  a l´antic continent, de nou el nostre. Contar i riure les putades de la vida a cada metre d´asfalt aconseguit. Veure la costa asomar i saber de Serrat i de Dalí ¿ per què no jugar a ser Gala a una cala abandonada? I llegir, llegir fins enrabiar.



                                                                                                                   Carme Tendillo

dijous, 7 de febrer de 2013

El teu nom o el color de la llet




Ja no ets una imatge,
si un cos real
blanc, quasi transparent. 

Estic enamorada, escolta´m, 
enamorada
dels teus colzes
fins la punta dels teus dits,
les llemes maternals.

Tot es redueix en:
 una samarreta d´home
possada un dissabte a la nit,
elaborar un sopar senzill,
gaüdir d´un té cremant,
voret asomar a la nostra
València natal.

Observar-te fumar...
un, dos, tres, quatre
et deixaria fins a infinits...
elevar la cervessa, el café,
vore la teua boca tacada 
de vi.

Abans de dormir
llegir-te a Estellés
(no, no et poses les ulleres, no et faran falta)
jo et contaré imatges d´amors
pletòrics de foc
dels nostres pobles Valencians,
als que podem reviure
i aquells que mai podrem tornar a passejar.


Malgrat que ho desconec

podria viure de formatges i llet
i abraçar-me a la ultima
en períodes curts de temps.


"Cirro, Sócrates, Partícula, Decibelio, Huracán
Delfín, Tulipán"

El teu nom, el meu
el teu nom, el meu.

Feia tant que no deia: Te vuic.   



                            Carme Tendillo

dilluns, 17 de desembre de 2012

De un cigarro, un hombre y una canción.

Exactamente eran las cuatro de la madrugada. En casa la calma, un silencio mortífero. La insonoridad tan muda y sutil hace vibrar los párpados. Busco insaciablemente, mientras las sienes me palpitan, por la incertidumbre de necesitar algo sin saber qué; algo que pueda ejercer sobre mi una fuerza sobrenatural que reanime uno de mis lados oscuros que mostrándose taciturno se obliga a ganarme.


Salgo al jardín y torpemente lío un cigarrillo. Aunque vista coraza me siento desnuda, el momento se muestra acogedor. Sola en la inmensidad de la noche, dentro de este agujero, que para otros locos es inexistente. Para mi inhumano porque lo considero foráneo. Una cama que levita, yo con un sombrero de capitán de la marina, mordiendo una rodaja de sandía, la poesía completa de "Auster"descansa palpitante en la sombra; la sombra intermitente del cuerpo liviano al verano.
Vivo enamorada de esa proyección , eso es foráneo. Sucumbes a la pugna de la misma proyección; de la belleza versus bellezas. La manzana está "demodé".

El cigarro empieza su paso hasta su eterna consumición ; exhalo el ligero humo y cuando me cubre  y se vuelve manta empujo mi cuerpo a dibujar siluetas en él. Solo así direccionando mis sentidos al borde del abismo, donde empieza y acaba la evaporación, lo veo.

Guitarra reluciente sin nombre. Un hombre, que yo reconozco. Sombrero. Chaleco. Colores cálidos. 

"You my brown eyed girl", se sigue fumando, se esboza una sonrísa y un asentimiento : oh si! Van! y se baila para él, contoneo de caderas y mi movimiento personal con una pizca de "twist" "Going down  the old main" se sigue fumando, él ríe por mi peculiaridad. "Playin´a new game"
"My brown eyed girl, you my brown eyed girl".



dilluns, 3 de desembre de 2012

Un jardí com els de Oscar Wilde


Avui iaia, sempre comence per avui. I esborre tretze anys; com si un dia com avui de 1999 la part més pueril, la més tendra i brillant no me la hagueren repatriat per a no tornar-me-la més. Quan ho negava amb el cap i em digueren a altes hores de la matinada el que era previsible: Carmen, desperta.

No parava de dir, de repetir-me amb un fil de veu molt agut: no. I continuava negant amb el cap; així he continuat negant fins anys enrere.

Açò em va tocar a una edat en la que els amics només són companys de classe i els familiars prenen els teus problemes com a tonteries passatgeres; jo tenia la meua iaia i no em sabia més, i no em faltava més.

Vaig aprendre que quan perds a una persona, no la perds de colp la perds a trossets. Amb el temps desapareix de la seua roba i delantals i aquests un dia qualsevol desapareixen sense més. Les olors ja no embriaguen i els objectes ahí queden sense saber que fer després de la rutina vital.

-Hi ha tres coses que no he fet mai i no em penedisc- em deia de voltes-

-Quines són?

-Anar  en bicicleta, menjar xiclet i portar pantalons vaquers.



La meua iaia Lolita, va fer més que tot això, va viure per i per als altres, no perquè l´època li exigira que les dones foren educades només per aguantar el inaguantable, sinó perquè la seua vocació era donar-se als demés. Ja veus...n´hi ha gent que naix amb el camí molt marcat. Malgrat les seues malalties i estar tota la vida patint i estar a disposició dels demés ella era una ROCA INCANDESCENT.

Així que els rius que ens van mullar era sols un riu, que era el teu i de ningú més; tenies més dret a governar-lo que els peixos més bells i daurats que saltaven fent cabrioles per agafar el nostre pa. Sempre torne allí per a bé o per a mal. Mulle els meus peus i els faig mullar a la gent, tot té una versió més actual comparada amb la imatge silvestre que naix i mor sola. 


A diferència d´altres tu em vas deixar jugar al teu jardí des de sempre i jo intente tenir cura d´ell constantment. I per això mateix estic plena de goig al dir: Si, jo sóc de Lolita Gramuntell.