"Julie Delpy" no em decepciones em deia tot el dia d´ahir, que arrosegue a tres persones més per vore´t i el cinema està molt car. "2 dias en New York" està al Babel, la continuació de "2 dias en Paris" (res decepcionant). Sala 3, una de les sales més menudes i més acollidores. Som quatre gats i prompte serem menys.
-Mi pie!por favor mi pie, me está pisando el pie!- Una espectadora a altre espectador mentre ens disposem a elegir els nostres seients.
La sala es riu, a Andrea i a mi ens dura prou. Un bon esdeveniment per començar a veure la pel.lícula elegida.
I ahí tornes a estar tu: "Céline", "Marion", "Julie", però sempre tu, amb sis anys més damunt. I aquesta vegada continues amb la fotografia i vens la teua ànima al millor postor. Sense la teua mare real i ficticia i amb el teu pare real i fictici. "Famille Delpy".
Una dona se´n va de la sala; em pregunte :¿ què esperava vore a la pantalla? tots els espectadors sabiem el que esperavem de la protagonista, del seu guió i dels seus conflictes: com "Marion" entra en conflicte amb ella mateix: per què ja no està en l´antic home? per què ara es dedica a l´art? com continua la relació amb el seu pare insupurtable i "mujeriego"? què relació guarda amb els seus ex?
Hi ha subtileses d´obres de "Woody Allen"; moments i canvis de càmera i escenes franceses molt significatives al més pur estil de: "La cena de los idiotas".
Bó, "Marion" és lliberal, neuròtica, difícil, bipolar i :
-"Tengo 38 años y estoy gorda, ¡soy un auténtico coñazo!"
-"Pero eres francesa."
20 euros molt bé invertits. Ara a esperar "Before midnight" .
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada