dijous, 7 de febrer del 2013

El teu nom o el color de la llet




Ja no ets una imatge,
si un cos real
blanc, quasi transparent. 

Estic enamorada, escolta´m, 
enamorada
dels teus colzes
fins la punta dels teus dits,
les llemes maternals.

Tot es redueix en:
 una samarreta d´home
possada un dissabte a la nit,
elaborar un sopar senzill,
gaüdir d´un té cremant,
voret asomar a la nostra
València natal.

Observar-te fumar...
un, dos, tres, quatre
et deixaria fins a infinits...
elevar la cervessa, el café,
vore la teua boca tacada 
de vi.

Abans de dormir
llegir-te a Estellés
(no, no et poses les ulleres, no et faran falta)
jo et contaré imatges d´amors
pletòrics de foc
dels nostres pobles Valencians,
als que podem reviure
i aquells que mai podrem tornar a passejar.


Malgrat que ho desconec

podria viure de formatges i llet
i abraçar-me a la ultima
en períodes curts de temps.


"Cirro, Sócrates, Partícula, Decibelio, Huracán
Delfín, Tulipán"

El teu nom, el meu
el teu nom, el meu.

Feia tant que no deia: Te vuic.   



                            Carme Tendillo

2 comentaris:

  1. Es muy bonito. Nunca me habías enseñado estas cosas. Tal vez sea porque sé de lo que hablas, pero me ha resultado tan cercano, tan real... por un instante he vivido el amor cotidiano que conozco, pero con una encarnación totalmente distinta.

    Te he puesto en mi blogroll, por cierto. Espero poder verte pronto en alguna cena estupenda, como gente adulta (más o menos).
    Besos, cuchipú!

    Majo/.

    PS: Me pido Baltasar.

    ResponElimina
  2. Exactamente Belsan, la clave es : encarnación totalmente distinta. Gracias por tus cumplidos. Esta semana que viene va! quedamos para cenar las tres sí ó sí!

    Y para ti Baltasar...qué tia! Y dices ¿gente adulta? Mj veo que ya estás bebiendo sin mi...

    Venga va...yo seré Gaspar... (tendremos que ir pidiendo plaza en el catamarán/ ferri hacía Ibiza, aunque prefiero la provenza y la costa azul de Francia, ya lo discutimos.

    Carmen

    ResponElimina