Avui 4, Avui més, Avui cine, Avui més més i més

                           Bon dia, avui dia 27 de febrer amb tu sempre bon dia. Volen acords al meu cap, dic volen perquè no ho trie, no demane que vinguen, però ells venen igualment. Jo també sóc animal de records nostàlgic i jove animal. Són acords Cubans, nostàlgics, àcids i mullats. Silvio Rodríguez. Sonaven a la primavera del 2009, a les nits; abarcavem un somier molt menut, res era etern i a la vegada tot era inmortal. La conciència desperta en un "click" d´un "radiocassette" vell. Acords conduïu a Carme a la universitat i una vegada allí negar-li l´entrada a  les classes només per a escriure i plasmar el que està passant siga plaer. Acords protegiu a Carme del vent d´abril i maig (el que em fa por i no té pietat de mi).

Decideix-te i si pot ser (que puga ser) quedat amb mi. Com un privilegi o una tortura. Que la soga del nostre gos siga la nostra pròpia, de curt o llarga, que alimenta i no mata. Llibera-la de contractes, de compromís artificial i la gaudiràs de cor. Estima-la i a "fuego lento".

                                                                                             Carme Tendillo

2 DIAS EN NEW YORK

                                                                                                                     

"Julie Delpy" no em decepciones em deia tot el dia d´ahir, que arrosegue a tres persones més per vore´t i el cinema està molt car. "2 dias en New York" està al Babel, la continuació de "2 dias en Paris" (res decepcionant). Sala 3, una de les sales més menudes i més acollidores. Som quatre gats i prompte serem menys. 

-Mi pie!por favor mi pie, me está pisando el pie!- Una espectadora a altre espectador mentre ens disposem a elegir els nostres seients.

La sala es riu, a Andrea i a mi ens dura prou. Un bon esdeveniment per començar a veure la pel.lícula elegida.

I ahí tornes a estar tu: "Céline", "Marion", "Julie", però sempre tu, amb sis anys més damunt. I aquesta vegada continues amb la fotografia i vens la teua ànima al millor postor. Sense la teua mare real i ficticia i amb el teu pare real i fictici. "Famille Delpy".

Una dona se´n va de la sala; em pregunte :¿ què esperava vore a la pantalla? tots els espectadors sabiem el que esperavem de la protagonista, del seu guió i dels seus conflictes: com "Marion" entra en conflicte amb ella mateix: per què ja no està en l´antic home? per què ara es dedica a l´art? com continua la relació amb el seu pare insupurtable i "mujeriego"? què relació guarda amb els seus ex?

Hi ha subtileses d´obres de "Woody Allen"; moments i canvis de càmera i escenes franceses molt significatives al més pur estil de: "La cena de los idiotas". 

Bó, "Marion" és lliberal, neuròtica, difícil, bipolar i :

-"Tengo 38 años y estoy gorda, ¡soy un auténtico coñazo!"

-"Pero eres francesa."

20 euros molt bé invertits. Ara a esperar "Before midnight" .

José Sacristán i els Goya

                                           Feliç perque ja te´l mereixies. Encara que "Madrid 1987" haja passat inadvertida i sigues premiat per altra pel.lícula. Porte des d´abril la teua veu com un "soundtrack" profundíssim. Per tant, si els acadèmics volen donar-te´l, genial! si no, no hi ha perquè tallar-se les venes. Però eh! ja és teu per fí... i a per més si cap i a seguir batallant.

A la vora del precipici

             



                                      Porta´m lluny bessona meua. Lluny d´aquest poble quadriculat, dels seus carrers quadriculats que per ser carrers no veiem els jardins. Lluny d´aquestes ments opressives que no em deixen sentir el pols a les meues venes, elles es creuen cansades de bategar; ments que em fan creure ser una persona normalitzada i comú. La necessitat d´obtindre una "Thelma" o una "Louise" i cremar un cotxe vell que ens porte fins Barcelona, Cadaqués, França (encara que sé que no confies en mi per creuar els Pirineus).
Divulgació d´olors i menjars. Vore altres "skylines" més taronjosos, que són els nostres, els que pertanyen  a l´antic continent, de nou el nostre. Contar i riure les putades de la vida a cada metre d´asfalt aconseguit. Veure la costa asomar i saber de Serrat i de Dalí ¿ per què no jugar a ser Gala a una cala abandonada? I llegir, llegir fins enrabiar.



                                                                                                                   Carme Tendillo

El teu nom o el color de la llet

Ja no ets una imatge,

si un cos real

blanc, quasi transparent. 

Estic enamorada, escolta´m, 

enamorada

dels teus colzes

fins la punta dels teus dits,

les llemes maternals.

Tot es redueix en:

 una samarreta d´home

possada un dissabte a la nit,

elaborar un sopar senzill,

gaüdir d´un té cremant,

voret asomar a la nostra

València natal.

Observar-te fumar...

un, dos, tres, quatre

et deixaria fins a infinits...

elevar la cervessa, el café,

vore la teua boca tacada 

de vi.

Abans de dormir

llegir-te a Estellés

(no, no et poses les ulleres, no et faran falta)

jo et contaré imatges d´amors

pletòrics de foc

dels nostres pobles Valencians,

als que podem reviure

i aquells que mai podrem tornar a passejar.

Malgrat que ho desconec

podria viure de formatges i llet

i abraçar-me a la ultima

en períodes curts de temps.

"Cirro, Sócrates, Partícula, Decibelio, Huracán

Delfín, Tulipán"

El teu nom, el meu

el teu nom, el meu.

Feia tant que no deia: Te vuic.   

                            Carme Tendillo