Aquesta és la esència. Esència no discutible. Quants sou els que doneu significat a aquesta ciutat! Aquesta ciutat amb mi. Podeu eliminar la figura esbelta en segon pla perquè continuarà tenint esència.
Que mire enfadada una càmera de fotos perquè la estància té molta importància, sé que és l´última vegada, l´última foto.
A París el café té millor sabor, és més, dura tota la tarda freda al paladar, es nota una mica cremat. El sabor evolucionat però persistent; encara que et donen com auxiliar un gotet d´aigua és café bohemi, per aguantar sense menjar ni dormir mentre et dediques plenament a altres menesters ja siguen artístics o carnals.
I son els mecanismes que no dominem els que fan que aquesta ciutat evolucione amb tu, com una amant. Ès ella. No hi ha dubte. L´olor. L´olor del fred. Els somriures imbècils que ens pintes a la cara. Un vull i no puc. Tan prop i tan lluny, però no estic preparada.
Qui em conega bé i puc contar-vos amb el dits d´una mà; m´identificarà més enllà que en aquestes paraules i imatges banals:
oh la là! París, l´amour, café au lait, boina, baguette, Je t´aime, Champs Elysees, Torre Eiffel.
És tindre una visió prou superficial si quan digueu eixes paraules penseu amb mi. Paris, és més que tot aixó. No ha d´estar idealitzada. És l´amant que va i ve i la reencontres en un café de tardor anys y anys seguits.
Jo no pertanyo a paraules delicioses per a decorar rètols. Si no als llocs on vaig ser feliç
Sempre sempre tinc a la ment una frase d´una cançó d´Ana Belén: Que al lugar donde has sido feliz no debieras tratar de volver.
Paris inclòs.
Però estic sotmesa als mecanismes que mai dominaré.
